El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El duc, home xerraire i generós, havia convidat una bona colla d'amics al seu palau. Els cuiners van preparar un sopar fastuós que seria coronat amb uns pastissos. A la cuina de palau hi hagué esglais, crits i llàgrimes quan s'adonaren que les postres s'havien cremat i que no es podien servir de cap manera.
El xicot que rentava els plats, en Toni, va proposar servir un pa amb fruita que ell havia preparat per compartir amb la seva família. Va mostrar-lo als companys de cuina i tothom convingué que al cap i a la fi era millor servir aquell pa que no pas que el duc i els seus convidats es quedessin sense postres.
A taula, a l'hora dels brindis, el duc va fer cridar el chef i va fer una felicitació pública per tots els àpats. Quan el xef se'n tornava cap a la cuina, el duc li va preguntar pel nom d'aquells postres que havia enamorat tots els comensals. El xef va dir-li que l'havia fet el xicot que rentava els plats. El duc va fer passar en Toni que va ser rebut com el gran heroi de la nit. Un dels convidats va proposar batejar aquests postres com a "pane di Toni", que amb el temps se l'ha anomenat panettone.
