Què, com ha anat la Fira?

Diumenge al vespre, mentre els comerciants i firarires anem recollint la parada, aquesta és la pregunta més freqüent a la Plaça del Palau.

-Com ha anat la Fira? La Fira des de dins és una experiència que s'explica més bé si dónes un davantal al que et fa la pregunta i li demanes que per una estona es faci càrrec d'un restaurant, d'una parada o de qualsevol responsabilitat interna. Aquesta és la pedra de toc, la Fira des de l'altre cantó del taulell.

De petit la Fira ja m'agradava quan divendres a la tarda anava directament de l'escola a casa dels avis materns, molinencs, i m'hi estava fins diumenge a la tarda. També m'agradava quan uns anys més tard hi baixava amb els amics de Corbera. Ara, viure la Fira només com a visitant és una vivència que ara veig que només era parcial. La Fira des de dins és tot un exercici d'hospitalitat, de tenir el cor calent, els nervis de ferro i el cap tant fred com es pugui. La paraula és, doncs, intensitat.

En un moment de respir de sol·licitants més o menys pacients de coques, cafès i pastissos, et preguntes d'on surt tanta gent, quina és l'atracció magnètica, quasi màgica, de la Candelera. Per què una família és capaç d'aparcar el cotxe a El Papiol i arribar a Molins de Rei tot caminant i amb bona cara?  Alguns parlaran de marca consolidada, altres de gran estructura organitzativa, etcètera. Totes aquestes conclusions seran del tot certes, però fetes a només través del raonament i l'estratègia tan necessària, of course!

Però jo prefereixo anar a parar a l'ànima, a l'ànima de la Candelera, amb wi-fi o sense. ja quasi 170 anys! A la pel·lícula "Cinema Paradiso",  un instant abans que Totó emigri de Sicília cap a Roma amb la maleta plena d'esperances i incerteses i sense un duro a la butxaca, l'Alfredo li diu: "Facis el que facis en aquesta vida, estima-ho". Aquesta és la clau: la Fira és estimada pels que estan a ambdós cantons del taulell.

Un dels moments estelars de la Fira que recordo amb més emoció és el camí de de retorn cap a casa diumenge al vespre de quan era petit, el trajecte en cotxe de línia des de Molins de Rei fins a Corbera. L'autobús de les 8 del vespre era una experiència antropològica insuperable. Un autobús ple de gom a gom, amb mes viatgers drets que no pas asseguts. Infants amb la poma ensucrada o amb núvols de sucre, senyores amb cassoles, avis amb un arbre del planter,  algú que havia comprat un rellotge que parlava i se li havia disparat l'alarma que no s'aturava i atordia els viatgers, tothom ben enfirat. Semblava impossible que aquell autobús pogués arrencar. Oh, i tant, que arrencava, i amunt cap a Corbera! Vidres entelats, el terra enganxós, tothom ben arrapat, no sabiem per on anàvem. I de cop se sentia una veu: aparteu-vos que he de baixar a La Palma!

I aaribaves a casa potser mes cansat que content. Durant l'any no hi pensaves en la Fira. però cada any, passat Reis, és la cita ineludile que ens reconecta amb nosaltres mateixos, amb la col>·lectivitat, un pasisatge, la teva infantesa i amb una manera d'estar al món.