La Coca de la Candelera

Salvador Dalí deia que el centre de l'univers era l'estació de Perpinyà. A #molinsderei som en temps de

@firacandelera

, i aquests dies la vila sembla el centre de l'univers.

La Fira té un caràcter universal, amb gent procedent de molts llocs, però les seves arrels són centenàries, tal com ho són les grans diades catalanes del calendari. Totes aquestes diades tenen el seu postre, la Fira de la Candelera també.

 

La Coca està elaborada amb una base prima de la clàssica coca de forner. A la massa hi hem barrejat llardons.

 

Un cop feta i reposada, la untem lleugerament amb oli d'oliva. A sobre hi hem afegit avellana trinxada i sucre. Un cop cuita, s’hi regalima una mica d’anís.

 

• LA COCA DE FORNER és la coca catalana per antonomàssia
• ELS LLARDONS homenatgen el tradicional esmorzar dels traginers.

• L’OLI és el producte mediterrani tan present a la Fira.

• LES AVELLANES remarquen l’origen pagès de la Fira i la centenària presència dels planters.
• EL SUCRE és l'element definitori de la pastisseria.

• L’ANÍS dóna el punt final d'alegria a la Coca

La coca de la #Candelera és a punt per als visitants de la Galàxia i tota mena de personatges diversos que hi faran cap.

PER MOLTS ANYS, FIRA!  PER MOLTS ANYS, COCA!

Nadal a taula

Nadal a taula. Escolta la nostra falca

a Ràdio Molins de Rei

Cuina: tradició o avantguarda?

Hi ha tants defensors de la cuina tradicional i casolana com de la vanguardista És veritat que enlloc es menja com a casa? Cal servir un menjar amb un plat excessivament gran? La cuina vantguardista és només per als genis ? 

Hi ha una finíssima línia que separa lo sublim de lo ridícul, però també l'amor a la tradició de l'excessiva rusticitat.. Hi ha avui una reivindicació de la cuina tradicional, un balanceig de pèndol, com a  contraposició dels anys de l'avantguardisme.

Eva Ballarín reflexiona sobre aquests temes que auguren un llarg debat. La gràcia és que no hi ha una solució definitiva, sinó que la solució és precisament el mateix debat.

La pastisseria no és en cap cas aliena a aquestes qüestions. El mousse de mandarina conviu fantàsticament amb els tocinillos i el tortell de crema. el bon gust, el valor de la feina ben feta, l'amor al client i a la pròpia feina són sempre els valors que hauran de guia la proposta tradicional com l'avantguardista.

La venturosa vida de Franz Sacher

El sacher és el pastís austríac més conegut arreu. És una tarta de pa de pessic de xocolata, amb una capa de  melmelada d’albercoc i banyat de xocolata negra. És un postre que acompanya molt bé un cafè amb llet o un té aromàtic. I també pot ser servit amb nata muntada.

El sacher ens porta a la Viena imperial del segle XIX  i el seu origen és llegendari. El canceller austríac von Metternich va fer encarregar  a Demel,  la pastisseria habitual que servia a la Cancelleria,  un postre que impressionés uns convidats. Aquell dia el cap de l’obrador estava malalt  i Franz Sacher es va oferir per fer-lo. Tenia 16 anys i inicialment l’amo de la pastisseria li va dir que no. Però, com que no hi havia cap altre pastisser, no va tenir més remei que acceptar l’oferiment del jove Franz. El resultat va ser un pastís sorprenent: un pa de pessic de xocolata untat amb melmelada d’albercoc i banyat de xocolata negra.  Els elogis de palau no es van fer esperar.

Franz Sacher va viatjar a altres ciutats de l’imperi –Bratislava i Budapest-  per aprendre més sobre rebosteria i gastronomia. Uns anys més tard va tornar a Viena i va muntar un establiment de delicatessen, pastisseria i vins.  El seu fill Eduard també va viatjar a Londres i París.  El 1876 van obrir el cèlebre Hotel Sacher de Viena.

La llegenda no seria complerta si no hi hagués polèmica. La celebritat del pastís va obrir una controvèrsia entre la pastisseria Demel  on el jove Franz Sacher va crear el pastís i els hereus de Franz que regentaven l’Hotel  Sacher.  Aquestes dues institucions gastronòmiques es disputaven la propietat del pastís. El tribunal va dictaminar que Deml tenia dret a comercialitzar el dolç amb el nom d’Original Sacher-Torte i l’hotel amb el nom D’Eduard Sacher-Torte 

La Nit dels Sabors, desgustacions de tardor.

Corbera Sabors organitza un event gastronòmic de tardor. Divendres 21 de novembre a les 21h., a l'Hotel Can Rafel.

Una nit per a degustar i passar-ho molt bé.

Tapes, platets, bolets, formatges, carns de caça, trinxats, arrossos, rebosteria, degustacions de vins i caves, ball, festa i bon ambient.

Amb l'estil de les nits de sabors d'estiu però l'ambient de tardor.

Corbera Sabors està format per Hotel Can Fisa, Xarcuteria Planas, Pastisseria Cardona, Hotel Can Rafel i Vins Aregall. Podeu comprar els vostres tiquets a qualsevol dels establiments organitzadors.

La Fiesta de la Ensaimada

L’ensaïmada és un esmorzar molt típic a Argentina gràcies als immigrants mallorquins de la segona meitat del segle XIX.   Fins i tot ha inspirat el tango "Garufa" escrit per Roberto Fontaina i Víctor Soliño i cantat per primer cop el 1928 per Julio Sosa.

Del barrio La Mondiola sos el más rana
y te llaman Garufa por lo bacán;
tenés más pretensiones que bataclana
que hubiera hecho suceso con un gotán.
Durante la semana, meta laburo,
y el sábado a la noche sos un doctor:
te encajás las polainas y el cuello duro
y te venís p'al centro de rompedor.

Garufa,
¡pucha que sos divertido!
Garufa,
ya sos un caso perdido;
tu vieja
dice que sos un bandido
porque supo que te vieron
la otra noche
en el Parque Japonés.

Caés a la milonga en cuanto empieza
y sos para las minas el vareador;
sos capaz de bailarte la Marsellesa,
la Marcha a Garibaldi y El Trovador.
Con un café con leche y una ensaimada
rematás esa noche de bacanal
y al volver a tu casa, de madrugada,
decís: "Yo soy un rana fenomenal".

　  

L’ensaimada argentina, si bé guarda els seus nexes amb la mallorquina, es complementa amb anís o sèsam. A la ciutat de San Pedro, al nord de Buenos Aires, cada estiu es celebra La Fiesta de la Ensaimada que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Balears.

La llegenda del xuixo

El Tarlà fou un acròbata que va entretenir la ciutat de Girona en una època de quarantena a causa d’una epidèmia. El Tarlà es va enamorar de la filla d'un pastisser. Durant una visita a la seva enamorada,  va sentir que el pare arribava i es va amagar dins un sac de farina, fins que va estornudar fent "xui-xui".

Per a tranquil·litzar el pastisser, el Tarlà va prometre casar-se amb ella  i va regalar al pare la recepta d'un dolç desconegut: el xuixo, anomenat així en record de l'esternut delator.

A part d’aquesta tradició oral recreada per l’escriptor gironí Carles Vivó, el xuixo va néixer a Girona als anys vint del segle XX a la pastisseria que Emili Puig tenia al carrer de la Cort Reial, un dels més coneguts del barri antic de la ciutat. Sembla que un pastisser francès hauria ensenyat a aquest pastisser gironí l’elaboració d’un pastís que anomenava chou à la crème, que va servir d’inspiració per fer el gironí xuixo. La “chou” equival a la pasta que a Catalunya anomenem lionesa.

Cal escriure’l sempre “xuixo”, i no amb ortografies com “xuxo” i fins “chucho” (això val per la pronunciació). Ni tampoc “xuixu” o “xuxu".