Nadal a taula

Nadal a taula. Escolta la nostra falca

a Ràdio Molins de Rei

Cuina: tradició o avantguarda?

Hi ha tants defensors de la cuina tradicional i casolana com de la vanguardista És veritat que enlloc es menja com a casa? Cal servir un menjar amb un plat excessivament gran? La cuina vantguardista és només per als genis ? 

Hi ha una finíssima línia que separa lo sublim de lo ridícul, però també l'amor a la tradició de l'excessiva rusticitat.. Hi ha avui una reivindicació de la cuina tradicional, un balanceig de pèndol, com a  contraposició dels anys de l'avantguardisme.

Eva Ballarín reflexiona sobre aquests temes que auguren un llarg debat. La gràcia és que no hi ha una solució definitiva, sinó que la solució és precisament el mateix debat.

La pastisseria no és en cap cas aliena a aquestes qüestions. El mousse de mandarina conviu fantàsticament amb els tocinillos i el tortell de crema. el bon gust, el valor de la feina ben feta, l'amor al client i a la pròpia feina són sempre els valors que hauran de guia la proposta tradicional com l'avantguardista.

La venturosa vida de Franz Sacher

El sacher és el pastís austríac més conegut arreu. És una tarta de pa de pessic de xocolata, amb una capa de  melmelada d’albercoc i banyat de xocolata negra. És un postre que acompanya molt bé un cafè amb llet o un té aromàtic. I també pot ser servit amb nata muntada.

El sacher ens porta a la Viena imperial del segle XIX  i el seu origen és llegendari. El canceller austríac von Metternich va fer encarregar  a Demel,  la pastisseria habitual que servia a la Cancelleria,  un postre que impressionés uns convidats. Aquell dia el cap de l’obrador estava malalt  i Franz Sacher es va oferir per fer-lo. Tenia 16 anys i inicialment l’amo de la pastisseria li va dir que no. Però, com que no hi havia cap altre pastisser, no va tenir més remei que acceptar l’oferiment del jove Franz. El resultat va ser un pastís sorprenent: un pa de pessic de xocolata untat amb melmelada d’albercoc i banyat de xocolata negra.  Els elogis de palau no es van fer esperar.

Franz Sacher va viatjar a altres ciutats de l’imperi –Bratislava i Budapest-  per aprendre més sobre rebosteria i gastronomia. Uns anys més tard va tornar a Viena i va muntar un establiment de delicatessen, pastisseria i vins.  El seu fill Eduard també va viatjar a Londres i París.  El 1876 van obrir el cèlebre Hotel Sacher de Viena.

La llegenda no seria complerta si no hi hagués polèmica. La celebritat del pastís va obrir una controvèrsia entre la pastisseria Demel  on el jove Franz Sacher va crear el pastís i els hereus de Franz que regentaven l’Hotel  Sacher.  Aquestes dues institucions gastronòmiques es disputaven la propietat del pastís. El tribunal va dictaminar que Deml tenia dret a comercialitzar el dolç amb el nom d’Original Sacher-Torte i l’hotel amb el nom D’Eduard Sacher-Torte 

La Nit dels Sabors, desgustacions de tardor.

Corbera Sabors organitza un event gastronòmic de tardor. Divendres 21 de novembre a les 21h., a l'Hotel Can Rafel.

Una nit per a degustar i passar-ho molt bé.

Tapes, platets, bolets, formatges, carns de caça, trinxats, arrossos, rebosteria, degustacions de vins i caves, ball, festa i bon ambient.

Amb l'estil de les nits de sabors d'estiu però l'ambient de tardor.

Corbera Sabors està format per Hotel Can Fisa, Xarcuteria Planas, Pastisseria Cardona, Hotel Can Rafel i Vins Aregall. Podeu comprar els vostres tiquets a qualsevol dels establiments organitzadors.

La Fiesta de la Ensaimada

L’ensaïmada és un esmorzar molt típic a Argentina gràcies als immigrants mallorquins de la segona meitat del segle XIX.   Fins i tot ha inspirat el tango "Garufa" escrit per Roberto Fontaina i Víctor Soliño i cantat per primer cop el 1928 per Julio Sosa.

Del barrio La Mondiola sos el más rana
y te llaman Garufa por lo bacán;
tenés más pretensiones que bataclana
que hubiera hecho suceso con un gotán.
Durante la semana, meta laburo,
y el sábado a la noche sos un doctor:
te encajás las polainas y el cuello duro
y te venís p'al centro de rompedor.

Garufa,
¡pucha que sos divertido!
Garufa,
ya sos un caso perdido;
tu vieja
dice que sos un bandido
porque supo que te vieron
la otra noche
en el Parque Japonés.

Caés a la milonga en cuanto empieza
y sos para las minas el vareador;
sos capaz de bailarte la Marsellesa,
la Marcha a Garibaldi y El Trovador.
Con un café con leche y una ensaimada
rematás esa noche de bacanal
y al volver a tu casa, de madrugada,
decís: "Yo soy un rana fenomenal".

　  

L’ensaimada argentina, si bé guarda els seus nexes amb la mallorquina, es complementa amb anís o sèsam. A la ciutat de San Pedro, al nord de Buenos Aires, cada estiu es celebra La Fiesta de la Ensaimada que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Balears.

La llegenda del xuixo

El Tarlà fou un acròbata que va entretenir la ciutat de Girona en una època de quarantena a causa d’una epidèmia. El Tarlà es va enamorar de la filla d'un pastisser. Durant una visita a la seva enamorada,  va sentir que el pare arribava i es va amagar dins un sac de farina, fins que va estornudar fent "xui-xui".

Per a tranquil·litzar el pastisser, el Tarlà va prometre casar-se amb ella  i va regalar al pare la recepta d'un dolç desconegut: el xuixo, anomenat així en record de l'esternut delator.

A part d’aquesta tradició oral recreada per l’escriptor gironí Carles Vivó, el xuixo va néixer a Girona als anys vint del segle XX a la pastisseria que Emili Puig tenia al carrer de la Cort Reial, un dels més coneguts del barri antic de la ciutat. Sembla que un pastisser francès hauria ensenyat a aquest pastisser gironí l’elaboració d’un pastís que anomenava chou à la crème, que va servir d’inspiració per fer el gironí xuixo. La “chou” equival a la pasta que a Catalunya anomenem lionesa.

Cal escriure’l sempre “xuixo”, i no amb ortografies com “xuxo” i fins “chucho” (això val per la pronunciació). Ni tampoc “xuixu” o “xuxu".

Literatura i gastronomia. Ramon Barnils, "fresones con nata"

Hoy he tomado para postre fresones con nata. En el comedor de siempre, con las personas habituales. Y ese no es modo.

Los fresones con nata habría que tomarlos a media tarde. En un pueblo de no muchos habitantes, pero tampoco pocos. Un pueblo que pueda permitirse el lujo de un cura viejo, ni preconciliar ni postconciliar, sino todo lo contrario. Un cura ya en los sesenta años, corpulento y perfectamente comido, con sotana de botones de la barbilla hasta los pies. Una sotana confortable porque la muy astuta se cierra con cremallera, los treinta y tres botones son de adorno.

Un cura con una casa rectoral mitad masía, con un patio-jardín-huerto. Delante de la gran puerta de la casa, un enorme nogal con una mesa redonda, de piedra, y sillones que hay que sacar de la casa cada vez, y una mecedora para la anciana madre del párroco, que viene a pasar unos días de vez en cuando.

Un sacerdote con esa clase de parroquia, esa clase de rectoría y una sobrina rolliza, con hoyitos en las mejillas rojas y unos ojos que se comen lo que ven. La sobrina le hace de majordona porque prefiere vivir enese pueblo que en la perdida masía , allá en la alta Garrotxa. Sin embargo tuvo que aprender a cocinar pero que muy bien antes de que su tío se la quedara definitivamente.

Los fresones con nata habría que tomarlos a media tarde, bajo ese nogal, sentado en uno de esos sillones, invitado por el párroco, servido por la sobrina, vestido con un traje nu nuevo ni viejo, zapatos recién lustrados y ya con algo de polvo. Hablando con pausa y discreción como el párroco, mirando a la sobrina con su misma mirada. El cura, que conoce al género humano, ni por una sola vez habla del santo sacramento del matrimonio, aunque haya pensado en ello, sin embargo sin melancolía.

Debería, luego de comidos los fresones con nata, retirarse el párroco unos minutos y quedar a solas con la sobrina. A la vuelta del tío, la sobrina, con los ojos más brillantes y la carne más firme, recoge la mesa y se retira. Uno se levanta y a la mirada completamente indiferente del tío contesta con una mirada inútilmente insolente y burlona. El cura dice adiós en el portal del huerto.

Hay que ser muy rico, riquísimo de todo para poder concederse unos fresones con nata como ésos.

Ramon Barnils

Tele/exprés, 7 de maig de 1973

Literatura i gastronomia. Quim Monzó, "Defensa del sandvitx"

El sandvitx,  badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn, formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de panet. És fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom –sandvitx- és més tardà. Diuen que el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John Montagu, comte de Sandwich, que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en herència a les coses més diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà, les illes Hawaii es van dir Sandwich durant una bona temporada. Segons diuen, un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides assegut a la taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va fer servir pa i carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que tenia un títol nobiliari, l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari: es va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir sandvitxos. Els francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van trigar a imitar-los.

El sandvitx s’ha escampat per gairebé tot el món. Se’n mengen de freds i de calents, amb pa de blat,  de sègol, o amb comí o el que faci falta a dins.  Les capes es presenten simplement superposades o enrotllades. Els sandvitxos de te dels britànics són de pa prim, farcits de paté de peix, de cogombres, de crèixens o de tomàquet. Els escandinaus són oberts, amb peixos fumats, carns fredes i amanides. Als Estats Units es vanen d’un entrepà admirable: el de pollastre (o gall dindi) amb cansalada fumada, enciam i tomàquet. I la magdalena proustiana de la infantesa dels americans són els entrepans de mantega de cacauet o de gelea.

El sandvitx ha triomfat arreu menys aquí. Tret de quatre bars, a Barcelona demanar entrepans és un suplici. Et serveixen dos totxos de pa entre els quals intenten no amagar talls prims com calcomanies. I això no és un entrepa`. Això és una lloa a l’avaríci del propietari de l’establiment. El gruix del tall ha de ser –com a mínim- igual al d’una de les llesques o meitats del panet. Perquè com a màxim –iagual que la velocitat a les autopistes alemanyes- no hi ha més límit que la voluntat de l’oficiant. A les delicatessen americanes i britàniques, el gruix del tall és superior a la suma de totes dues llesques. I ai de l’establiment que en vulgui rebaixar la proporció. Si no me’l preparo a casa, a Barcelona em veig obligat a recordar amb enyorança el meu entrepà preferit: el de mortadel·la de Bolonya amb pa de sègol untat de mostassa, amb un gruix de mortadel·la que no baixa mai de cinc centímetres.

Igual que aquí. La setmana passada vaig entrar a una cafeteria relativament nova, que es diu basilio, en un dels xamfrans que formen els carrers Muntaner i Mallorca. Vaig demanar un entrepà de llonganissa. Em van servir una barra d’un pam de llarg, d’aquestes primetes, molt mones, que alguns en diuen flautes. El vaig contemplar fascinat: el gruix dels talls de llonganissa era una trentena part del gruix del pa. Vaig agafar un dels talls, me’l vaig dur a l’alçada de l’ull i hi vaig mirar a través com si fos vidre esmerilat. Era tan prim que podia veure la cara dels cambrers, que al seu torn miraven aquell individu que els observava per un monocle de llonganissa.

Quim Monzó

Hotel  Intercontinental.

Literatura i gastronomia. Coco Channel al Ritz

Tinc algun petit record personal de Coco Channel.  L’havia vist més d’una vegada a l’hotel Ritz, aquell hotel Grammont de la plaça Vendôme de París, que Cesar Ritz va fundar l’any 1898 amb la col·laboració del més gran cuiner de tota l’època, que va ser Agust Escoffier. El Ritz és un palau sumptuós, desgavellat, laberíntic. Als anys seixanta tenia un servei reverend i vellíssim. Jo n’era client quan feia una breu estada a París. Les més llargues no les podia pagar. Recordo aquells cambrers que semblaven venerables lames del Tibet i unes banyeres com gòndoles venecianes, i  les catifes molsudes, però més velles que la picor. El silenci de l’hotel era solemnial, interromput tan sols per algun subtil quequeig d¡algun client anglès esborradís i aristocràtic, o per l’estrident escatinar de les ufanoses clientes nord-americanes.

Als salons de l’hotel Ritz, enravenades en butaques sumptuoses, artístiques i inconfortables, he vist les ancianes més decrèpites, més escardalenques i més carregades de joies que es puguin imaginar, i entre aquestes velles hi havia sovint Coco Channel, que vivia a l¡hotel des del final de la guerra. De dia, parlava amb els amics, fina i ràpida com una mostela, però deien que a la nit, com que patia somnambulisme, moltes vegades l’havien trobat pels passadissos, com un fantasma blanc. Els cambrers i el director de l’hotel, amb precaució sigil, la retornaven a l’habitació sense despertar-la.

El centenari de Coco Channel

 Temps que passa, gent que queda

Néstor Luján

Literatura i gastronomia. El vi negre

Una de les més grans desgràcies de l'adjectivació catalana ha consistit a utilitzar l'adjectiu "negre" per a assenyalar una classe de vi. L'adjectiu "negre", si la utilització no s'encerta d'una manera exacta, és horripilant i, en relació amb el vi, inadequat i fals. El vi no ha estat mai negre, ni tan sols el més fosc. És un adjectiu que, si no correspon al substantiu determinat, és d'un mal gust esfereïdor. Es pot dir: la "negra nit", o el "vel negre que portava la vídua en l'enterrament del seu marit". Del vi no es pot dir mai perquè no és veritat. Cap llengua romànica no ha caigut en aquesta intolerable aberració: castellà vino tinto; francès vin rouge; italià vino rosso; portuguès vinho tinto. Jo proposaria que, del vi que anomenem negre, en diguéssim vi roig, que és molt més exacte i socialment molt més obert i clar.

Josep Pla, El que hem menjat 

25 TIPUS DE PANELLETS

Xocolata		Marron Glacé
Capuccino		Taronja
Òssos de sant		Canyella
Festuc		Vainilla
Castanya		Coco
Bolet de xocolata		Ametlla
Cafè		Llimona
Maduixa		Gerd i xocolata
Cirera		Avellana
Codonyat		Iema
Pinyons		Nata
Xocolata blanca  i taronja

Horari d'estiu a Molins de Rei

De dimarts a divendres: 
de 8 a 14 h.  i  de  18: a 22h

Dissabte:                       
De 8 a 15h    i   de 18 a 22:00

Diumenge:                     
De 8 a 15h

Què, com ha anat la Fira?

Diumenge al vespre, mentre els comerciants i firarires anem recollint la parada, aquesta és la pregunta més freqüent a la Plaça del Palau.

-Com ha anat la Fira? La Fira des de dins és una experiència que s'explica més bé si dónes un davantal al que et fa la pregunta i li demanes que per una estona es faci càrrec d'un restaurant, d'una parada o de qualsevol responsabilitat interna. Aquesta és la pedra de toc, la Fira des de l'altre cantó del taulell.

De petit la Fira ja m'agradava quan divendres a la tarda anava directament de l'escola a casa dels avis materns, molinencs, i m'hi estava fins diumenge a la tarda. També m'agradava quan uns anys més tard hi baixava amb els amics de Corbera. Ara, viure la Fira només com a visitant és una vivència que ara veig que només era parcial. La Fira des de dins és tot un exercici d'hospitalitat, de tenir el cor calent, els nervis de ferro i el cap tant fred com es pugui. La paraula és, doncs, intensitat.

En un moment de respir de sol·licitants més o menys pacients de coques, cafès i pastissos, et preguntes d'on surt tanta gent, quina és l'atracció magnètica, quasi màgica, de la Candelera. Per què una família és capaç d'aparcar el cotxe a El Papiol i arribar a Molins de Rei tot caminant i amb bona cara?  Alguns parlaran de marca consolidada, altres de gran estructura organitzativa, etcètera. Totes aquestes conclusions seran del tot certes, però fetes a només través del raonament i l'estratègia tan necessària, of course!

Però jo prefereixo anar a parar a l'ànima, a l'ànima de la Candelera, amb wi-fi o sense. ja quasi 170 anys! A la pel·lícula "Cinema Paradiso",  un instant abans que Totó emigri de Sicília cap a Roma amb la maleta plena d'esperances i incerteses i sense un duro a la butxaca, l'Alfredo li diu: "Facis el que facis en aquesta vida, estima-ho". Aquesta és la clau: la Fira és estimada pels que estan a ambdós cantons del taulell.

Un dels moments estelars de la Fira que recordo amb més emoció és el camí de de retorn cap a casa diumenge al vespre de quan era petit, el trajecte en cotxe de línia des de Molins de Rei fins a Corbera. L'autobús de les 8 del vespre era una experiència antropològica insuperable. Un autobús ple de gom a gom, amb mes viatgers drets que no pas asseguts. Infants amb la poma ensucrada o amb núvols de sucre, senyores amb cassoles, avis amb un arbre del planter,  algú que havia comprat un rellotge que parlava i se li havia disparat l'alarma que no s'aturava i atordia els viatgers, tothom ben enfirat. Semblava impossible que aquell autobús pogués arrencar. Oh, i tant, que arrencava, i amunt cap a Corbera! Vidres entelats, el terra enganxós, tothom ben arrapat, no sabiem per on anàvem. I de cop se sentia una veu: aparteu-vos que he de baixar a La Palma!

I aaribaves a casa potser mes cansat que content. Durant l'any no hi pensaves en la Fira. però cada any, passat Reis, és la cita ineludile que ens reconecta amb nosaltres mateixos, amb la col>·lectivitat, un pasisatge, la teva infantesa i amb una manera d'estar al món.

Qualsevol hora  és bona  per a un suc de fruita

Suc de taronja

Granissat 
de llimona

Suc de síndria

Suc de meló 

Els Tres Tombs a Molins de Rei

El proper diumenge 23 de febrer es celebrarà la tradicional festa dels Tres Tombs. Cercavila, esmorzar popular, passada dels tres Tombs, i el clàssic tortell de sant Antoni. El tortell de sant Antoni està fet de massa de brioix, va farcit de massapà i porta una sorpresa en forma d'animalet. A diferència del tortell de Reis, el de sant Antoni no porta fava. A Molins de Rei la festa dels Tres Tombs es celebra des de temps immemorials. Aquí podeu consultar el programa

La coca de la Candelera de Molins de Rei

Totes les grans diades catalanes tenen el seu postre,  la Fira de la Candelera també!

 

La Coca està elaborada amb una base prima de la clàssica coca de forner. A la massa hi hem barrejat llardons.

 

Un cop feta i reposada, la untem lleugerament amb oli d'oliva. A sobre hi hem afegit avellana trinxada i sucre. Un cop cuita, s’hi regalima una mica d’anís.

 

• LA COCA DE FORNER és la coca catalana per antonomàssia
 
• ELS LLARDONS homenatgen el tradicional esmorzar dels traginers.

• L’OLI és el producte mediterrani tan present a la Fira.

• LES AVELLANES remarquen l’origen pagès de la Fira i la centenària presència dels planters.
 
• EL SUCRE és l'element definitori de la pastisseria.

• L’ANÍS dóna el punt final d'alegria a la Coca

PER MOLTS ANYS, FIRA!  PER MOLTS ANYS, COCA!