dilluns, 11 de febrer de 2013

Dolces tradicions, els bunyols


Les diades pastisseres catalanes han anat conformant un calendari bastit a base dels segles: un patrimoni cultural singular al món, fet i preservat tant a les cases particulars com als obradors de pastisseria. El calendari pastisser té un ritme insubstituïble i ha anat resistint el pas del temps gràcies a la voluntat de ser de les generacions anteriors i de les actuals d’aquest tros de món. Cap altre país ha sabut trobar un postre dolç per a cada festa: sant Joan, Tots Sants, la Pasqua, sant Antoni i d’altres que s’han anat quedant pel camí.

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla  ni tampoc  l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.


Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí  van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases  i es van  popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols,  s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a  Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial  gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador:

Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.

*Article publicat a la revista El Llaç d'Unió, de Molins de rei, número de febrer de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada