El sandvitx, badall o
entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn,
formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues
llesques de pa o meitats de panet. És fàcil deduir que un invent tan senzill
deu ser tan antic com el mateix pa. El nom –sandvitx- és més tardà. Diuen que
el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John Montagu, comte de
Sandwich, que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució
americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en
herència a les coses més diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà,
les illes Hawaii es van dir Sandwich durant una bona temporada. Segons diuen,
un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides assegut a la
taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va
fer servir pa i carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que
tenia un títol nobiliari, l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari: es
va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir sandvitxos. Els
francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van
trigar a imitar-los.
El sandvitx s’ha escampat per gairebé tot el món. Se’n
mengen de freds i de calents, amb pa de blat, de sègol, o amb comí o el que faci falta a
dins. Les capes es presenten simplement
superposades o enrotllades. Els sandvitxos de te dels britànics són de pa prim,
farcits de paté de peix, de cogombres, de crèixens o de tomàquet. Els
escandinaus són oberts, amb peixos fumats, carns fredes i amanides. Als Estats
Units es vanen d’un entrepà admirable: el de pollastre (o gall dindi) amb
cansalada fumada, enciam i tomàquet. I la magdalena proustiana de la infantesa
dels americans són els entrepans de mantega de cacauet o de gelea.
El sandvitx ha triomfat arreu menys aquí. Tret de quatre
bars, a Barcelona demanar entrepans és un suplici. Et serveixen dos totxos de
pa entre els quals intenten no amagar talls prims com calcomanies. I això no és
un entrepa`. Això és una lloa a l’avaríci del propietari de l’establiment. El
gruix del tall ha de ser –com a mínim- igual al d’una de les llesques o meitats
del panet. Perquè com a màxim –iagual que la velocitat a les autopistes
alemanyes- no hi ha més límit que la voluntat de l’oficiant. A les delicatessen
americanes i britàniques, el gruix del tall és superior a la suma de totes dues
llesques. I ai de l’establiment que en vulgui rebaixar la proporció. Si no me’l
preparo a casa, a Barcelona em veig obligat a recordar amb enyorança el meu
entrepà preferit: el de mortadel·la de Bolonya amb pa de sègol untat de
mostassa, amb un gruix de mortadel·la que no baixa mai de cinc centímetres.
Igual que aquí. La setmana passada vaig entrar a una
cafeteria relativament nova, que es diu basilio, en un dels xamfrans que formen
els carrers Muntaner i Mallorca. Vaig demanar un entrepà de llonganissa. Em van
servir una barra d’un pam de llarg, d’aquestes primetes, molt mones, que alguns
en diuen flautes. El vaig contemplar fascinat: el gruix dels talls de
llonganissa era una trentena part del gruix del pa. Vaig agafar un dels talls,
me’l vaig dur a l’alçada de l’ull i hi vaig mirar a través com si fos vidre
esmerilat. Era tan prim que podia veure la cara dels cambrers, que al seu torn
miraven aquell individu que els observava per un monocle de llonganissa.
Quim Monzó
Hotel
Intercontinental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada