Tinc algun petit record personal de Coco Channel. L’havia vist més d’una vegada a l’hotel Ritz, aquell hotel Grammont de la plaça Vendôme de París, que Cesar Ritz va fundar l’any 1898 amb la col·laboració del més gran cuiner de tota l’època, que va ser Agust Escoffier. El Ritz és un palau sumptuós, desgavellat, laberíntic. Als anys seixanta tenia un servei reverend i vellíssim. Jo n’era client quan feia una breu estada a París. Les més llargues no les podia pagar. Recordo aquells cambrers que semblaven venerables lames del Tibet i unes banyeres com gòndoles venecianes, i les catifes molsudes, però més velles que la picor. El silenci de l’hotel era solemnial, interromput tan sols per algun subtil quequeig d¡algun client anglès esborradís i aristocràtic, o per l’estrident escatinar de les ufanoses clientes nord-americanes.Als salons de l’hotel Ritz, enravenades en butaques sumptuoses, artístiques i inconfortables, he vist les ancianes més decrèpites, més escardalenques i més carregades de joies que es puguin imaginar, i entre aquestes velles hi havia sovint Coco Channel, que vivia a l¡hotel des del final de la guerra. De dia, parlava amb els amics, fina i ràpida com una mostela, però deien que a la nit, com que patia somnambulisme, moltes vegades l’havien trobat pels passadissos, com un fantasma blanc. Els cambrers i el director de l’hotel, amb precaució sigil, la retornaven a l’habitació sense despertar-la.
El centenari de Coco Channel
Temps que passa, gent
que queda
Néstor Luján
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada